Navega per la categoria

cinema

Carla Simón: «No vaig plorar el dia que va morir la meva mare»

Font: Catorze

Petita, propera i honesta, Estiu 1993 s’ha convertit en la gran revelació d’aquest curs cinèfil. Feta amb gran respecte per les emocions, amb el paisatge com a protagonista, amb uns actors que només mostren allò realment imprescindible per ser inoblidables. Elements que sembla impossible que es puguin conjugar en un debut i en una directora tan jove, Carla Simón. “Has de ser valent per fer una primera pel·lícula. És molt fàcil sentir-se qüestionat”, confessa.

Simón afegeix, de seguida, que ella s’ha sentit “molt ben cuidada” al llarg de tota l’aventura de presentar al món aquest film, convertit en un d’aquells miracles que passen molt de tant en tant. Afable i pausada, la realitzadora demostra que no ha deixat de tocar de peus a terra, malgrat la llarga llista de premis –l’últim aquest dimarts, amb el triomf als Feroz–, l’aplaudiment unànime de la crítica, o la resposta entusiasta del públic. “Ha estat una sorpresa absoluta, no esperava res del que ha passat”, diu, amb una humilitat gens fingida.

Els inicis, a Londres

Tot va començar a Londres, quan Simón hi estudiava cinema i va fer un curtmetratge sobre dos nens que es trobaven la seva àvia morta. “Per mi va ser molt revelador, perquè em vaig adonar que era un tema que volia seguir explorant”, rememora, fent la vista enrere. A la seva vida, la mort era un actor molt present des que va perdre la seva mare als sis anys a causa de la sida –el seu pare s’havia mort tres anys abans, de la mateixa malaltia–. I aviat es va adonar que el més universal és el que tens més a prop: emocions, paisatge, patrimoni humà.

+ info